El cementeri vell de Xert i les seues esteles funeràries

Un patrimoni històric preservat per a futures generacions

Por Juan Antonio Micó Navarro


1. Importància dels cementeris per a la història de la ciència.

    Els cementeris són una font importantíssima per als estudis científics de les comunitats rurals, per a conèixer les malalties que ha sofert la població al llarg dels segles tant per herència genètica com per epidèmies o carències alimentàries. Per tant s’ha de prendre consciència que si, com és el cas del nostre poble, s’ha mantingut fins l’actualitat el cementeri vell pel despoblament de la part antiga i no ha desaparegut com en molt dels altres pobles de la comarca, és important la seua protecció i la seua conservació per a què, en temps a venir, els arqueòlegs, els antropòlegs i els metges que es dediquen a estudiar aquests aspectes de la vida humana, pugen dur a terme les seues investigacions.

Cementeri vell en 1978

Cementeri vell en 1978 amb rabera.

    Treballar en el departament de Història de la Ciència dirigit pel professor López Piñero en anys de joventut em va permetre conèixer al neurocirurgià Domingo Campillo Valero, un dels principals especialistes en l’estudi del que es denomina en medicina paleopatologia i escoltar de primera mà les seues investigacions i la importància de preservar les restes humanes com a font històrica. Com ell comentava, els ossos ens parlen, si sabem analitzar-los, i malgrat els segles que fa que ha mort el ser humà que va alenar en aquell cos, conserva tant la seua ADN com vestigis de les carències i les dificultats que va patir a la seua vida: malformacions físiques, malalties epidèmiques, carències alimentaries i també els costums funeraris del lloc on van morir.

    Una de les característiques del nostre cementeri vell és que ha conservat una important col•lecció d’esteles funeràries de pedra que, gràcies al consell que ens va donar el metge xertolí Lucien Royo, tot just quan començaven els treballs de restauració de l’església vella als anys vuitanta del segle passat, de què les retirarem del lloc i les conservarem a l’interior del temple, constituint a dia d’avui un dels conjunts més importants d’aquests elements que hi ha a la comarca del Maestrat.


2. Notícies històriques a través de les visites pastorals i els testaments.

    Com hem vist moltes vegades en pel•lícules angleses i centreeuropees, al costat dels temples està ubicat el cementeri parroquial. Fins l’època moderna aquests recintes sagrats depenien de les parròquies i no del municipis. Aquest és el cas del cementeri vell de Xert, mentre que el nou és propietat i responsabilitat de l’ajuntament. Per això el Patronat pro Restauració de l’Església Vella de Xert i el seu entorn ha treballat en la restauració del recinte per tal que el considerem com a part del patrimoni cultural i històric del poble.

Una estela al seu lloc

Una estela al seu lloc en 1978.

    Una de les coses que ens plantegemés fins quan es fa utilitzar com a lloc d’enterrament i quines notícies històriques conservem fins al present de la seua història. Pera saber-ho hem utilitzat el llibre de Mossén Josep Arasa Barberà que arreplega les visites que els bisbes de Tortosa realitzaven a la població i, com a lloc depenent de l’església parroquial, visitava el cementeri vell. També en algunes biografies dels rectors de la parròquia es parla de l’enterrament dels sacerdots i beneficiats i per últim hem trobat referències a les disposicions que es deixaven als testaments, en concret al protocol del notari de Xert Miquel Ortí (1793-1795) que estem estudiant per a la seua publicació

    Encara que considerem que la ubicació del cementeri al lloc actual devia ser medieval, no tenim documents que ho confirmen. La notícia més antiga que tenim fins ara data de la visita pastoral que va realitzar a Xert el bisbe Alfons Màrquez de Prado el 9 d’octubre de 1614. En ella diu:

    “Visitavit cementerium y per quant se trova que posen roba a estendre en lo fossar y ay descuit en tenir-lo ubert. Manà sa Senyoria al rector que fassa que estiga sempre tancat y no permeta que estenguen roba en lo fossar”.

    També en aquesta visita el bisbe fa una referència molt interessant als enterraments a l’interior del temple i diu que:

    “Trobà [que] les lloses del paviment estan molt desiguals, manà als jurats que dins quatre mesos les assenten que•stiguen iguals i los que se soterren de así al devant les lloses que mouran per causa de la sepultura se assenten iguals a costes del que soterraran, per a loqual per cada cosque se i aja de soterrar se depositen en poder del racional quatre reals per als gastos de tornar-lo a aplanar y lo que sobrarà pagat dit gasto los ho tornen”.

    El 10 de maig de 1659 el rector Frei Antoni Ferrer, natural del poble, va ser enterrat en el cementeri parroquial en el vas on estaven ja els seus pares, segons deixà escrit al seu testament.

    En la visita realitzada el 16 de desembre de 1686 pel bisbe Sever Tomàs Auter diu respecte del cementeri:

    “que lo cubertís que estava ans per a tindre la caixa dels difunts a caigut. Per so manà que apañen lo cubertís dins un mes....”

    D’aquesta notícia es dedueix que hi havia una caixa mortuòria comuna per als pobres que es guardava a l’esmentat cobertís, mentre que els rics, com veurem als seus testaments especifiquen que els enterren amb la caixa pròpia com a símbol de diferenciació social.

    A la visita de 24 d’octubre de 1704, feta pel bisbe de Tortosa Silvestre García Escalona, segona que trobem ja redactada en castellà comenta:

    “Visitó el coro, el cuerpo de la iglesia, cementerio y abadia y halló estar bien”.

    En la realitzada el 4 de maig de 1718 pel canonge de Tortosa Lluís de Pahoner ens diu:

    “Visitó el cementerio y halló estar bien”.

Porta d’entrada tapiada en 1986

Porta d’entrada encara tapiada en 1986.

    El 26 d’octubre de 1762 el bisbe Lluís García Manero fa una referència molt interessant, puix ens diu possiblement quan ens van fer part de les parets actuals tal com les coneguem:

    “Visitó el cementerio y mandó que se concluyan las paredes que lo circundan y se pongan las cruces necesarias”.

    Del protocol esmentat de Miquel Ortí traem tres referències a enterraments l’any 1793. El primer al testament de Magdalena Sanz, muller de Pere Sanz, datat el 9 de juliol en que especifica:

    “mi cuerpo vestido con la ropa usual de mi porte y con ataúd sea enterrado en la yglesia parroquial de esta villa de Chert, a la capilla de la Comunión, delante del altar de Nuestra Señora del Rosario” y més avant afegeix: “Que estando mi cuerpo en la yglesia se descubra Nuestra Señora de los Dolores y se le cante una Salve por mi alma.”

    El mateix mes i any, Dorotea Picasó, muller de Joan Beltran vol que:

    “mi cuerpo vestido con la ropa habitual de mi porte sea enterrado en el sementerio de la parroquial yglesia de esta villa al vas dels Beltrans, y de mi casa a la iglesia se medigan y canten ocho responsos y a mi entierro quiero asista todo el reverendo clero y cura.” Y a més a més “quiero y es mi voluntad que estando mi cuerpo en la iglesia se descubra Nuestra Señora de los Dolores y se le cante una Salve por mi alma”.

    El mes següent, en agost testà Maria Romeu, muller de Josep Doménech i introdueix una altra varietat:

    “mi cuerpo vestido con la ropa usual de mi porte y con ataúd sea enterrado en el sementerio de la parroquial yglesia de Chert”

    El 10 d’abril de 1799 es va produir un robament a l’arxiu l’Església de Xert on els lladres van penetrar a l’edifici parroquial pel cementeri on es van trobar:

    “ una escalera de madera arrimada a la pared de la Iglesia”.

    Amb ella penetraren per la teulada, per una de les dos finestres laterals de l’altar major, on trencaren la pedra de llum que la hi tancava i baixaren a l’interior de la nau central. D’allí anaren fins l’arxiu on es guardaven els documents i els diners i després es despenjaren a terra per un dels balcons de l’arxiu. Pareix que no van poder trobar als malfactors.

    A la visita pastoral realitzada pel bisbe Manel Ros de Medrano el 25 d’agost de 1817, única que es conserva completa a l’arxiu parroquial de Xert i que publicarem l’any2005 a Estudis castellonencs, encara que al parlar del cementeri “le halló decente y bien cerrado” hi trobem la primera referència al nou cementeri de Xert. Així, ales disposicions finals hi ha un manament del bisbe que ens confirma que el cementeri es troba ja fora la població. Diu així:

    “Que con mérito al estraordinario trabajo y molestia que sufre el clero en haver de acompanyar los cadáveres al nuevo cementerio, les asigna su Señoría Ylustrísima la limosna de quatro reales de vellón al eclesiástico y uno al escolano, a más de lo que perciben por el entierro y manda que siempre vaya uno de los residentes acompañando la cruz y el cadáver hasta dicho cementerio, aunque no lo pida la parte, que le deverá satisfacer derecho asignado, turnando entre todos, principiando por el cura; y si alguno se resistiese a este acompañamiento, se le quitará de las distribuciones que tenga ganadas la cantidad de quatro reales de la misma moneda, la qual con la que le compete por la asistencia asigna al que siga en el turno y acompañe, disponiendo que en los pobres de solemnidad se verifique lo propio sin estipendio y que por el camino vaya el residente rezando salmos u otra devoción”.

Creu central

Creu central.

    Un altre rector, Frei Tomàs Adell Sacristà, mort als vint-i-sis anys el 26 de setembre de 1819 va ser enterrat al dia següent també al cementeri amb assistència del rector de Sant Mateu Frei Miquel Mateu, ambdós, com denota la paraula Frei, pertanyents a l’Orde de Santa Maria de Montesa, propietària feudal de la població i qui, normalment, designava al rectors amb l’autorització del bisbe de Tortosa.És el primer cas d’enterrament al nou cementeri que hem trobat.

    Una altra notícia ens indica que a començaments del segle XIX deixà de poder utilitzar-se, tant el cementeri vell com els enterrament a l’interior de l’església. Així el 8 de desembre de 1820 va morir Joaquim Feliu de la Figuera i ja no va ser enterrat al vas familiar de l’altar del Nom de Jesús, situat a la capella actualment dedicada a Sant Vicent Ferrer, sinó que ja es va portar el seu cos al nou cementeri:

    Por estar ya prohibido el que se enterrasen los cadáveres de los fieles dentro de las iglesias, según antiguamente se practicaba”.

    La sepultura de Joaquim Feliu es conserva avui en dia al cementeri nou, només entrar al recinte a ma dreta i constitueix l’enterrament més antic del recinte funerari.


3. Legislació per a traure els enterraments de les poblacions.

    Com hem vist abans per les cites documentals que aportem, els enterraments es realitzaven tant a l’interior del temple com al cementeri vell.

    Les persones de cert prestigi i posició social tenien o bé un vas o cripta d’enterrament pròpia a l’interior, com és el cas dels Sanz-Calduch que la hi tenien a l’altar del Sant Nom de Jesús i que després, per herència, passaria als Feliu, o bé els qui pertanyien a una confraria, com en el cas dels membres de la Mare de Déu del Roser o Sant Antoni Abad o feien a la capella corresponent a un vas funerari propietat de la confraria.

Representació de la Passió d’Ulldecona en 2018

Representació de la Passió d’Ulldecona en 2018.

    També hem vist que algunes persones s’enterraven a la capella de la Comunió, davant la imatge a qui tenien major devoció o en qualsevol lloc de l’edifici i cóm els bisbes manen que es tornen a posar els taulells en condicions.

    En el cas dels sacerdots, els de major dignitat s’enterraven prop de l’altar major o a les criptes de la nau central, dos de les quals tenim localitzades. Tanmateix hi ha un document que cita Mossén Miquel Segarra Roca a la seuaHistòria eclesiàstica de Chert, datat el vint-i-vuit de juliol de 1936, pel qual l’alcalde i el secretari de l’ajuntament republicà decomissaren l’edifici i el seu contingut en nom del govern de la República al rector Mossén Salvador Tafalla Campanals. Per aquells dies s’obriren les criptes de la nau central, on hi havia restes humanes, i una altra sota l’altar major a la qual no sabem actualment per on s’accedeix. Així mateix hem sentit per tradició oral d’algunes de les persones que accediren a l’edifici en aquells moments què a la part del darrera de l’altar major hi havia una portella de fusta darrere la qual hi trobaren el cos momificat d’una dona amb el monyo i les ungles molt llargues, que ningú sabia a qui corresponia. Després de tancar l’edifici amb clau, a l’altre dia, es trobà oberta la porta de lo Pati Nou i havia desaparegut aquesta dona momificada.No hi ha cap notícia documental de qui podia ser, però havia de tenir una fama de santedat a la seua vida o ser d’una molt alta posició social, potser una de les tres germanes monges de la família Calduch que havien professat al convent d’agustines de Sant Mateu. Podria tractar-se de sor Agnès Calduch, sobre la qual va recaure el vincle hereditari fundat pel seu avi Pere Calduch, de Xert i que passà a la seua germana Eugènia, casada amb Francesc Feliu i Berga, el primer d’aquest cognom que es va establir a Xert, a canvi d’uns diners per al seu convent? Així podria ser segons deduïm per les notícies que trobem de la importància social d’aquetes dones, al llibre publicat per Sor Gemma de la Trinitat, Monasterio de Santa Ana. Historia y Vida. La referència oral d’aquest cos momificat no parteix d’una sinó de varies de les persones que ho van viure. Encara no hem pogut trobar cap document que ens done clarícia.

    És a partir de la Il•lustració quan es va prohibir els enterraments dins les esglésies parroquials i ermites i es va manar traure els cementeris de les poblacions i que aquests tingueren una distància determinada i que els metges informaren del millor lloc i tingueren en compte la direcció dels vents per tal que els gasos produïts per la putrefacció del cos, en especial en època d’epidèmies, no arribés mai als habitants del poble o ciutat on estigués establert. Partia quest fet de la teoria mèdica hipocràtica que pensava que l’aire es corrompia al temps de les malalties i que aquest era un dels principals responsables de la transmissió de les epidèmies. Així ho trobem a les Observaciones sobre la historia natural, geografia, agricultura, población y Frutos del Reyno de Valencia, publicades pel rector, naturalista i botànic il•lustrat Antoni Josep Cavanilles l’any 1795, a les quals s’oposa al cultiu de l’arròs i demana la dessecació de totes les terres de marjal, amb l’argument què la corrupció de les aigües estancades són motiu d’epidèmies i de la malària.

    A Espanya la prohibició dels enterraments a l’interior dels temples es va establir mitjançant una Reial orde del rei Carles III de 3 d’abril de 1787. Al seu III apartat manava:

    “Se harán los cementerios fuera de las poblaciones siempre que no hubiere dificultad invencible o grandes anchuras dentro de ellas, en sitios ventilados e inmediatos a las parroquias, y distantes de las casas de los vecinos; y se aprovecharán para capillas de los mismos cementerios las hermitas que existan fuera de los pueblos, como se ha empezado a practicar en algunos con buen suceso”.

    Seguint a Pedro Felipe Monlau, al seu llibreElementos de Higiene pública o arte de conservar la salud de los pueblos, publicat en 1847, ens diu que el fet determinant per a la prohibició dels enterraments dins les esglésies i per traure els cementeris de les poblacions va ser l’epidèmia de pesta que va tindre lloc a la població de Pasajes a Navarra entre 1780 i 1781a la qual van haver 127 malalts i 83 morts. La pestilència per l’enterrament de part dels cossos dins l’església parroquial va ser de tal magnitud què hagueren de tancar i després llevar la teulada de l’edifici i traslladar el culte a una altra església. Aquest fet va dur al govern i al rei Carles III a publicar la prohibició dels enterraments a l’interior dels temples i a traure, de forma sistemàtica, els cementeris de l’interior dels pobles. Tan sols s’exceptuava la família reial i els bisbes i dignitats eclesiàstiques, als quals es demanava es tingués present el seu embalsamament o unes mides de seguretat adequades per tal d’impedir els mals colaterals que hi hagués.

    Monlau calculava que la distància dels nous cementeris devia ser de 50 a 100 metres de distància al lloc més pròxim de població, en lloc elevat, que estigueren ben ventilats i de forma preferent orientats cap al nord o nord-est.

    En la Reial orde de 12 maig de 1849, es tronava a insistir:

    “1º Que continue indefinida la prohibición de enterrar los cadáveres y de trasladar y colocar sus restos en las iglesias, panteones o cementerios que estuvieran dentro de poblado”.

    Tanmateix els bisbes il•lustrats, de qui depenien els cementeris fins a època moderna, donaren orde de traure els enterraments dels edificis religiosos i els cementeris fora de les poblacions.


4. Treballs duts a terme al Cementeri vell.

    Potser la inversió realitzada aquest any en la consolidació de les parets i condicionament interior del Cementeri vell no siga fàcil d’entendre, però el Patronat de l’Església Vella ha tingut present el valor històric del conjunt i la necessitat de la seua preservació per als futurs historiadors de la evolució de la població de Xert, tant a nivell antropològic com de les malalties hereditàries, epidèmiques i les carències alimentàries patides pels xertolins al llarg dels segles.

Porta d’accés actual

Porta d’accés actual.

    Ja en l’any 2005 hi férem una primera intervenció aplanant la superfície interior, rodejant les quatre oliveres que hi havia amb cercle de pedra i desmontant i tornant a col•locar l’arc de mig punt d’entrada així com dotant aquest d’una teulada de protecció i un panell tipus socarrat que representa un Pantocràtor amb la llegendaCementari vell, realitzat per la pintora xertolina Pepa Segura. Formava part d’un projecte de restauració del recinte redactat per Miguel Angel Esteban, arquitecte tècnic membre del Patronat, qui havia dissenyat també els jardins laterals de la capella de la Comunió i lo Pati Nou.

    Aquest any s’ha completat tot el conjunt de les parets que el tanquen i reforçat els clavills que presentaven aquestes en especial les que fan cantó al carrer Trascases. Així mateix s’han construït dos contraforts de pedra al passadís que hi ha entre l’església i el cementeri per tal de reforçar la paret que en aquest punt patia perill d’enderroc.

    Tant a la part de fora com a l’interior de l’arc de mig punt s’han empedrat els graons d’accés per evitar que l’aigua de les pluges pogués produir desperfectes.

    S’ha igualat tot el terreny sense tocar els enterraments i s’ha posat tela especial per a jardí per a evitar al màxim les herbes i a sobre s’ha cobert amb grava blanca.

    Les oliveres qui hi havia han quedat rodejades, com ja es va fer l’any 2005, per un cercle de pedra en sec, si bé s’ha reduït una d’aquestes i es conserven com a símbol d’ un arbre característic del nostre territori.

    Al centre del recinte hem construït una creu per indicar la sacralitat del recinte, amb diversos elements patrimonials que estaven dispersos: la base del peiró de La Font que s’utilitzà molts anys de rutllo per aplanar els carrers i el camp de futbol; un tros de la canya del peiró de Cap de Vila, que aparegué fa uns anys al mateix cementeri i la creu de marbre de Carrara, donada per Emili Beltrán Ferrás procedent d’un enterrament de la seua família al cementeri nou.

Interior restaurat

Interior restaurat.

    També s’ha col•locat una porta de ferro i reixes a la part davantera del cementeri per a preservar-lo de deterioraments.


5. Estudi científic i conservació de les esteles discoïdals medievals.

    Les esteles funeràries trobades al cementeri vell de Xert són vint-i-set, actualment conservades a l’interior de l’església vella i que pensem posar a la part museogràfica, al passadís que hi ha darrere l’altar major, entre les dos sagristies renaixentistes.

    A més a més es conserva una altra a la façana de ca Farines, al carrer del Cap de Vila i dos més als contraforts exteriors del cementeri nou.

    Han estat catalogades per Casto Sorlí l’any 2006 i més recentment per Koldo Colomo en sengles treballs encara inèdits. Ambdós les daten entre els segles XV i XVI, constituint un conjunt patrimonial de primer orde per al nostre poble que, afortunadament hem pogut salvar, excepte una que hi havia a l’antic cementeri de Sant Pere i Sant Marc de la Barcella que va ser robada ja fa alguns anys. Per això és important ubicar la col•lecció actual dintre l’espai museogràfic de l’església vella i no al cementeri vell on podrien desaparèixer.

    La futura utilització del recinte per a la representació de la Passió d’Ulldecona i d’activitats musicals, queda en mans del Patronat que és el responsable de la conservació del recinte per a llegar-ho a les futures generacions.

© Copyright J.A.M.N. - 2018

http://www.chert.org